MAPA

DOS CIUTATS D'UN MATEIX IMPERI

L’enorme extensió de l’Imperi romà implicava que moltes de les seues ciutats estigueren separades per grans distàncies; així i tot, totes estaven connectades i compartien un mateix estat: Roma. Algunes ciutats existien des de temps remots, com Pompeia (segles VIII-VI aC); unes altres es van construir des de zero, com Valentia, en una part del territori iber deshabitat en aquell moment.

Segons l’historiador Titus Livi, la colònia va ser fundada l’any 138 aC pel general Dècim Juni Brutus Gal·laic per a assentar als veterans de les guerres contra Viriat, líder dels lusitans (poble preromà de l’actual Portugal i Galícia). S’estima que van arribar uns 2.000 colons, molts d’ells originaris de la Campània, la mateixa regió itàlica on s’emplaça Pompeia.

El disseny urbà va ser un dels grans elements vertebradors del territori romà. Encara que Pompeia conservava un traçat antic més irregular, les noves ciutats com Valentia es planificaven seguint els estàndards de Roma: una trama ortogonal organitzada al voltant d’un fòrum monumental.

Totes dues ciutats compartixen un dramàtic destí comú marcat per la destrucció. Poc més d’un segle i mig abans que el Vesuvi sepultara Pompeia, Valentia va patir una devastació total l’any 75 aC a causa de la guerra civil romana. Com a càstig per haver fet costat al militar rebel Quint Sertori, el general Pompeu va arrasar la ciutat després de la batalla del Túria. La desolació va ser de tal magnitud que la ciutat va tardar més de mig segle a recuperar-se i només va aconseguir ressorgir sota el mandat de Cèsar August.

A partir del 20 aC, la ciutat va iniciar la seua reconstrucció. Quan Pompeia sucumbia sota pedres i cendres l’any 79 dC, Valentia vivia una etapa de prosperitat i creixement. Es va reformar monumentalment el fòrum, es va expandir la muralla i es van construir nous habitatges, alguns estaven profusament decorats amb pintures i mosaics. El seu renaixement va culminar amb la construcció d’un enorme circ amb una àrea de superfície de més de tres camps de futbol i una capacitat per a 10.000 persones. El circ romà de Valentia se situava en l’actual centre històric de la ciutat i ocupava una gran extensió entre els barris de la Seu i la Xerea.

Més de dos segles després, amb la profunda crisi que va presagiar la fi de l’Imperi romà, Valentia va anar perdent població i rellevància política. El seu mercat va defallir i la ciutat romana clàssica va acabar per esvair-se, soterrada per les construccions de les cultures que la van succeir.

Restes arqueològiques que ens parlen

L’arqueologia és una disciplina científica que extrau dades històriques dels objectes i les estructures construïdes. En cada excavació, s’esforça per deduir què s’amaga darrere de cada recipient o de cada tros de mur. És gràcies a la cultura material que s’obtenen dades de la història.

Pompeia o Herculà són jaciments “tancats”, perquè un esdeveniment va congelar estes ciutats per a sempre: l’erupció del Vesuvi que les va sepultar i va resguardar en una càpsula del temps. Valentia, per la seua banda, va continuar evolucionant fins als nostres dies a la manera d’un gran llibre de pàgines superposades. El seu sòl ha acumulat segles de construccions, destruccions, ampliacions i transformacions contínues.

Entre les pàgines d’eixe registre estratigràfic, emergixen episodis de profunda cruesa. Les excavacions del fòrum romà van revelar un testimoni mut de la guerra civil del 75 aC: les restes de catorze joves d’entre dèsset i vint-i-dos anys que van ser executats violentament durant el conflicte.

En les excavacions del subsol de Ciutat Vella, van anar apareixent parts del circ romà construït en el segle II dC. Allí es van trobar estructures, portes, restes de la graderia i la spina (mur central que dividia la pista). Este recinte ocupava l’actual plaça de Nàpols i Sicília i travessava part dels actuals carrers de la Pau i de la Mar.

La caiguda de l’Imperi romà no va suposar el capítol final d’este llibre. Les successives civilitzacions que van poblar este territori van continuar escrivint nous capítols sobre el mateix sòl, deixant sota les pedres l’empremta del seu llegat.

Vista general de la ciutat de Valentia en època Republicana. Infografia SIAM, Ajuntament de València.

Valentia en època imperial. Infografia SIAM, Ajuntament de València.

POMPEIA EN VALENTIA

Entre les urbs de l’Imperi romà la comunicació era fluida; persones i mercaderies viatjaven per mar i terra sense dificultat. La regió itàlica de la Campània i, en particular, Pompeia van jugar un paper essencial en el desenvolupament de l’art i l’arquitectura de l’acabada de fundar Valentia, també en el seu comerç, destacant la importació massiva de vi i vaixelles entre les quals va predominar l’anomenada “ceràmica de vernís negre”. Així, l’estret vincle entre Valentia i Pompeia es va establir des dels orígens de la primera fins a la tràgica desaparició de la segona.

L’arquitectura: les termes

Els edificis de banys, o termes, d’estil pompeià es van estendre ràpidament pels territoris d’expansió de Roma. Este model primerenc és el que trobem en l’illa urbana contigua al fòrum de Valentia, part de les restes de la qual es conserven en l’actual Museu de L’Almoina.
Datades poc després de la fundació de la ciutat, les termes de Valentia posseïxen un valor arqueològic excepcional, i es troben entre les instal·lacions de bany més antigues documentades en tota la península Ibèrica. Estes termes primitives es caracteritzaven per disposar d’un vestidor (apodyterium), una sala de temperatura moderada (tepidarium), i una tercera per a prendre banys molt calents (caldarium). Esta última aconseguia les seues altes temperatures gràcies a un sòl elevat (hipocaustum) pel qual circulava l’aire molt calent procedent d’un forn exterior.

El camp de les arts: la decoració

En els moments d’esplendor de la ciutat, nombrosos edificis públics i habitatges privats van decorar les seues parets segons una mateixa moda compartida amb Pompeia.

Una bona mostra és la Domus de Terpsícore, les restes de la qual es localitzen sota l’actual seu de les Corts Valencianes. En la luxosa decoració de les sales es conserven successius panells rojos separats per interpanells negres, decorats a candelieri, amb garlandes vegetals en la part superior i sòcols que imiten el marbre.

Trobem també quatre figures femenines representades com a personificacions de diferents províncies i pobles de l’imperi, així com belles arquitectures fingides.

La presència de l’estil pompeià s’aprecia fins i tot en els detalls més minúsculs: algunes de les sanefes florals trobades en les parets de Valentia són similars a les de dues de les cases de Pompeia més conegudes, la Domus dei Vettii i la de Loreius Tiburtinus.

El comerç: àmfores i vaixelles

La gran quantitat d’àmfores procedents de l’àrea vesuviana, trobades en les excavacions arqueològiques, demostra que a Valentia es consumia vi i molts altres productes de la Campània.

La vaixella d’esta regió està present en el registre arqueològic. Són nombroses les ceràmiques d’ús comú: gots i plats que servien per a cuinar i menjar o per a les faenes de casa. Al costat d’elles, apareixen també les llànties romanes, els llums d’oli de l’època. Totes estes peces, en conjunt, parlen del dia a dia dels primers valentins.

També s’han trobat objectes reservats per a moments excepcionals com les ceràmiques de vernís negre. En les excavacions del carrer Historiador Chabás, a mitjan anys noranta, es van localitzar les restes d’un banquet celebrat al nord del fòrum, poc després d’haver sigut fundada la ciutat. Dins d’una gran fossa, es va trobar la vaixella usada en un menjar ritual. En total, es van recuperar quaranta-quatre recipients, la majoria arribats d’Itàlia, com a copes de vernís negre de Nàpols i Cales —localitats veïnes de Pompeia—, a més de ceràmica de cuina i àmfores de vi. Una altra ofrena ritual semblant va ser descoberta també en les excavacions de la plaça de L’Almoina.

Al costat de les ceràmiques, van aparéixer els ossos de diverses cries d’animals sacrificades —una ovella o cabra, un bou, un porc, un cavall—, a més de caragols i petxines marines. Tot formava part de les ofrenes necessàries per a aquell àgape ritual que, simbòlicament, va suposar la fundació de Valentia.

Després de l’erupció del Vesuvi, Valentia va reajustar les seues xarxes comercials amb altres zones de l’imperi com el Laci, Rodes, Tunísia, el sud de França i la resta d’Hispània. Amb la destrucció dels seus camps i tallers, Pompeia i Herculà van deixar de ser els importants centres econòmics d’abans i Valentia va formar part de les ciutats que van cobrir aquell buit exportant àmfores de vi local, tèxtils per a roba i reconstrucció de veles per a vaixells, així com ceràmica comuna i d’emmagatzematge pels milers de famílies desplaçades a altres ciutats de la Campània.

Intercanvi de persones

La magnífica xarxa de vies romanes permetia el desplaçament fluid de ciutadans, per la qual cosa la presència de persones procedents de la Campània a Hispània va ser habitual. L’arqueologia ho demostra amb el cas de Publius Fulvius Asclas, pompeià d’origen, de qui no sabem el seu ofici ni altres dades de la seua vida, però si on va morir. En la inscripció d’una ara funerària localitzada en el jaciment arqueològic del Tossal de Manises (Lucentum), l’actual Alacant, es pot llegir:

P(UBLIUS). FULVIU[S]

ASCLAS P[OM]

PEIAN(US) ANN(ORUM)

XXXII. H(ic). [S(itus) E(st)]

 

(Ací reposa)  

PUBLIUS FULVIUS ASCLAS 

POMPEIÀ  

DE 32 ANYS 

Recreació per a l’exposició “75 anys, 75 peces”. Imatge SIAM, Ajuntament de València. Foto: P. Alcántara

Figura femenina al·legòrica. Imatge MHV, Ajuntament de València. Foto: P. Alcántara

Rostre de Terpsícore, musa de la dança, representat en el paviment central de la Domus. Imatge SIAM, Ajuntament de València.

Inscripció d’una ara funerària. Procedeix de l'Arxiu Tècnic del MARQ Museu Arqueològic d'Alacant

Àmfores itàliques. L'Almoina. Imatge SIAM, Ajuntament de València.

Àmfora itàlica en procés d’excavació. L’Almoina. Imatge SIAM, Ajuntament de València.

POMPEIA: MITE I VIDA SOTA EL VOLCÀ

La ciutat de l’Antiguitat més famosa de la història, destruïda i sepultada per l’erupció del Vesuvi en l’any 79 de la nostra era, és la protagonista d’esta exposició concebuda per fer-nos vibrar amb la seua vitalitat, quasi 2.000 anys després que la tragèdia la convertira en llegenda.

La desaparició dramàtica de la ciutat i l’impacte del seu redescobriment han sigut un referent constant en l’imaginari popular, amb un mite alimentat durant segles, més enllà de la seua història. La literatura i la pintura, primer i, més tard, la fotografia, el cinema i la televisió han consagrat Pompeia com un dels mites culturals més reconeguts del món. Hi ha tingut un paper singular la novel·la Els últims dies de Pompeia, escrita per Edward Bulwer-Lytton en 1834. I en estos darrers 190 anys, ha sigut la principal font d’inspiració per als creadors i artistes que han abordat Pompeia i n’han mantingut la vigència com a referent popular en l’actual cultura audiovisual.

Esta exposició, fruit d’una acurada recerca arqueològica i històrica, també es basa en el mateix esperit creatiu i narratiu que, generació rere generació, ha construït els mites. Actualitzada amb l’ús de les tecnologies més modernes al servei de la creativitat humana i la divulgació, convida a explorar en profunditat la vida d’esta ciutat única sota el volcà.

Al mateix temps, l’exposició vol contribuir a mostrar la gran tasca del Parc Arqueològic de Pompeia en la recuperació i posada en relleu del jaciment arqueològic.

Endinsem-nos en estos espais extraordinaris per a descobrir que el passat de Pompeia conserva tota la vitalitat. Després d’esta visita, veuràs Pompeia amb uns altres ulls.

Pompeia sucumbix davant la força de la natura del volcà Vesuvi.

ORIGEN I NAIXEMENT DE POMPEIA

L’assentament es va originar sobre un altiplà a la regió de la Campània, amb l’objectiu de controlar la vall del riu Sarno, a la desembocadura del qual hi havia un port amb una gran activitat. La ciutat s’ubicava a 30 metres sobre el nivell del mar en un massís format per la lava del Vesuvi. Va créixer en relació amb la costa com un lloc privilegiat i com a encreuament de camins, al costat de Nàpols. Este territori pròsper de terra fèrtil va florir gràcies a l’agricultura, la caça, la pesca, la cria de bestiar, el cultiu de vinyes i l’exportació de vi.

Al segle vi aC es produïx el veritable naixement urbà de Pompeia. La ciutat es va consolidar com a centre habitat estable, proveït i amb una posició fortificada. Tenia una població d’origen divers, principalment formada per etruscs —poble itàlic de la zona de la Toscana—, grecs, romans i tribus samnites locals. La intromissió d’estos pobles samnites i els seus moviments expansius van provocar la intervenció de Roma al sud d’Itàlia i la seua posterior hegemonia al territori campà. Així, Pompeia, com a aliada, va passar a formar part de l’organització política de la República romana, de la qual acabaria rebel·lant-se fins a obtenir els mateixos drets que la capital de l’Estat.

Després del setge de les tropes de Luci Corneli Sul·la, la ciutat va capitular i, a partir de l’any 80 aC, va esdevenir colònia romana amb el nom de Cornelia Veneria Pompeianorum. En aquell moment, acollia 20.000 habitants en una superfície de prop de 60 hectàrees, envoltada per una muralla. El port, motor marítim i comercial de la ciutat, concentrava el nucli de la seua puixança. La història va configurar la Pompeia de l’any 79 dC com una de les ciutats més avançades de l’Antiguitat, oberta, cosmopolita i pròspera, un caràcter que l’exposició permet descobrir des d’una nova mirada. A més, gràcies al testimoni de les Cartes de Plini el Jove, escriptor i advocat romà, coneixerem de primera mà l’erupció del Vesuvi i el relat colpidor de la destrucció de la ciutat per la força de la natura.

Il·lustració d’una reconstrucció de locals oberts al públic a la Via de l’Abundància.

Mapa del segle XIX del golf de Nàpols, el volcà Vesuvi i la localització de les ciutats víctimes de l’erupció.

RECÓRRER LA CIUTAT

Pompeia va florir sota el domini de l’Imperi romà, amb la construcció d’edificis públics i de grans cases de famílies importants, amb els emperadors August (27 aC – 14 dC) i Tiberi (14-37 dC). Es calcula que Pompeia tenia una població d’uns 20.000 habitants, dels quals 12.000 eren ciutadans lliures i 8.000, esclaus. 

El fòrum era la gran plaça pública i institucional de la ciutat, on es concentrava gran part de l’activitat política i dels negocis. Cada dissabte, el bullici de la ciutat es traslladava als mercats, on comerciants, prestadors i subhastadors oferien les seues mercaderies.

Les termes eren el lloc on es gaudia diàriament del plaer relaxant de les aigües. Eren un autèntic centre neuràlgic de la vida urbana, on la cura corporal era una activitat a l’abast de tothom, fins i tot dels més humils. Disposaven de múltiples varietats de banys, així com de pòrtics, jardins, botigues, sala de gimnàstica, massatge i, fins i tot, d’una biblioteca.

El termopoli era una taverna petita i atractiva on es podia menjar calent i beure, i on la majoria dels ciutadans anaven a l’hora de dinar. Disposava d’un taulell amb recipients de productes variats, que permetien menjar dret o assegut a les estances interiors. Este menjar estava elaborat a base de pa, carn freda, verdures i fruita, acompanyat de vi. De vegades, a la rebotiga es practicaven jocs prohibits com els daus i les tabes.

Els combats de gladiadors eren la gran manifestació social de la ciutat. L’amfiteatre de Pompeia acollia 20.000 persones, que s’hi divertien amb violents combats a mort, enmig d’una passió desmesurada a la sorra i a la graderia. Estos lluitadors, que en origen eren esclaus o presoners, van passar a ser soldats professionals i van aconseguir una gran popularitat i riquesa. Es distingien pel lloc de procedència, amb noms com samnites, gals o tracis, i també per la classe d’armament que utilitzaven per a combatre.

El teatre era un dels espectacles més populars i acostumava a fer-se al capvespre, a la llum de les torxes. Amb August es van construir els primers teatres permanents. Es creaven tres estils d’escenografies, segons si s’hi representava tragèdia, comèdia o drama satíric. L’edifici constava de tres parts, com encara hui: la scaena (escenari), l’orchestra (espai semicircular al peu de l’escenari) i la cavea (graderia). L’orquestra estava reservada als magistrats i membres de l’ordre senatorial. El fet d’assistir al teatre era un gran esdeveniment social. Pompeia disposava de dos teatres: el Teatre Gran, on entraven 5.000 persones, i l’Odeó, amb 1.000 seients i teulada, on s’organitzaven concerts i recitals. 

La ciutat comptava amb nombrosos temples, però els més importants per al poble de Pompeia eren els dedicats a Júpiter, Juno, Venus, Isis, Apol·lo i Mart. Els romans creien que tots els aspectes de la vida estaven controlats pels déus, i el calendari anual estava ple de festivitats en el seu honor.

Vista del fòrum i del temple de Júpiter en una làmina il·lustrada.

Fotografia de l’estat actual d’una sala de les termes del fòrum.

Fotografia de l’estat actual d’una taverna o food truck de menjar ràpid de la ciutat.

Mosaic que representa la posada en escena d’un espectacle en un teatre, a la Casa del Poeta Tràgic.

LA JORNADA A LA DOMUS

La domus, o casa romana, es construïa al voltant d’un gran pati, l’atri, on donaven diverses habitacions i estava decorat amb grans escenes mitològiques. Al centre d’este pati, la teulada estava oberta i, a sota, hi havia un estany que recollia l’aigua de pluja, emmagatzemada en un aljub. Darrere l’atri hi havia un jardí, habitualment ombrejat per un pòrtic amb columnes. Algunes cases disposaven d’una xicoteta cuina que comunicava amb una latrina, així com d’armaris i objectes domèstics de tota classe. Originalment, estaven pintades de colors vius, des de les parets fins a columnes.

De manera molt similar en l’actualitat, les setmanes es componien de set dies, dedicats a cadascun dels set planetes que coneixien i que, segons la seua creença, regien l’univers. Coneguem amb detall com es desenvolupava un dia qualsevol.

Es despertaven de bon matí, cap a les huit, ja que des de primera hora se sentien les veus dels treballadors i dels escolars. Començaven amb la neteja personal: ells s’arreglaven la barba i els cabells a casa o en una barberia; elles s’empolainaven i paraven una atenció especial al pentinat, inspirat en l’estil dels tocats de l’emperadriu del moment. La manera de vestir no era massa diferent entre els dos sexes i estava principalment influenciada per les modes de cada època.

Feien drets un esmorzar lleuger que consistia en pa untat amb all o sal, acompanyat de formatge, mel i fruita fresca. 

Els infants menors de set anys rebien ensenyaments a sa casa o a casa d’un professor, amb qui aprenien les primeres matèries: lectura, escriptura, càlcul i música. A partir d’aquella edat i fins als dotze anys, anaven a una escola per continuar la formació.

La major part del dia es dedicava al manteniment i a les tasques de la casa, sota la direcció de les dones. En acabar la jornada laboral, l’activitat es traslladava a les cases, on el sopar esdevenia l’eix de la vida social i familiar.

Homes i dones es descalçaven en arribar a casa i es posaven sandàlies o sabatilles. Es considerava de mala educació entrar amb sabates a casa d’un amic, per esta raó, un esclau solia oferir sandàlies al convidat.

Reconstrucció d’una residència privada amb tot luxe d’estances.

Reconstrucció d’una residència privada amb tot luxe d’estances.

Escena quotidiana de la vida dins la casa.

A la decoració de les cases pompeianes, l’arquitectura s’utilitzava per crear espais il·lusoris i surrealistes, combinats amb grans pintures “narratives” de tema mitològic.

EL PLAER DE MENJAR DE DEBÒ

Per als romans, l’espai i el temps dedicats al plaer culinari eren sagrats. Després dels dos menjars lleugers del dia, sovint fets dempeus i amb rapidesa, l’únic menjar pròpiament dit era el sopar, anomenat cena. Esta important vetlada, organitzada a la domus, consistia en un gran banquet que podia allargar-se fins a la mitjanit o, fins i tot, a l’alba.

Tenia lloc en una sala específica de la casa, el triclinium, el menjador tradicional romà format per tres llits llargs on es reclinaven els amfitrions i els convidats mentre conversaven relaxadament. Estos banquets eren un símbol de superioritat social i d’elegància, per això els assistents acudien vestits de manera luxosa.

Es menjava amb les mans, ja que les forquilles encara no existien; per esta raó sempre hi havia esclaus amb aiguamans a prop per rentar-se les mans. Un sopar romà constava, com a mínim, de set plats: entremesos, tres entrades, dos rostits i les postres. Pel que fa a la beguda, el sopar començava amb una copa de benvinguda.

Després dels entremesos se servia el mulsum, un vi endolcit amb mel. Tot seguit, entre plat i plat, es prenien copes de vins de procedències diverses: els grecs eren els més dolços; els de Marsella, els més suaus; i els hispans, els més intensos. El de Falern i el de la zona vesuviana eren dos dels preferits. I es prenien barrejats sempre amb una mica d’aigua.

Després de sopar, tenia lloc la commissatio o borratxera protocol·lària, basada en la successió de copes de vi begudes d’un glop, sota les indicacions de qui presidia la vetlada i que marcava la fi del sopar i de la nit.

Pintura descoberta recentment, en la qual es representa un aliment que podria ser l’antecedent de la pizza.

Grup de persones al triclini, mentre conversen i gaudixen d’una vetlada.

Aliments bàsics a la vida d’un pompeià: pa, carn i vi.

Mostrari de les espècies marines més valorades de la Mediterrània consumides pels pompeians.

Representació de Bacus transformat en ram de raïm, possiblement sota la protecció del Vesuvi abans de l’erupció.

  1. Faune dansaire

Reproducció de bronze

Esta estàtua de bronze d’un faune dansaire és similar a una altra que es va trobar a l’àrea de l’atri d’una de les cases més famoses de Pompeia i que, hui, en honor a este ésser, es coneix com la Casa del Faune. L’habitatge acull un dels mosaics policroms més espectaculars del món antic, que representa la batalla d’Alexandre el Gran contra el rei persa Darios.

  1. Bacus

Reproducció de terracota

Reconegut com el déu del vi i de la verema, Bacus va ser una de les divinitats més importants del món clàssic grec i romà. Se’l sol representar amb el cap envoltat de fulles de vinya i rams de raïm. Les bacanals eren les festes dedicades en honor seu. També era considerat el déu protector del teatre i de les arts escèniques amb la missió divina d’allunyar les preocupacions a través de la música i la poesia, així com de mostrar la importància del teatre com a ritual sagrat i com a manifestació de gran rellevància social vinculada a la celebració, la fertilitat i la inspiració artística.

  1. Faune amb flautes

Reproducció de bronze

Estàtua basada en un dibuix trobat durant les excavacions de Pompeia. Estos bronzes formaven part de les col·leccions del Grand Tour, menudes escultures produïdes en la dècada de 1880 per als turistes que visitaven Europa, principalment per escultors italians i francesos.

El faune o sàtir és una figura masculina de cabell i barba abundants que representa una criatura mitològica a mig camí entre l’humà i l’animal. La postura sembla transmetre un moviment de dansa mentre interpreta una melodia amb l’aulos, una flauta doble —predecessora del clarinet— d’origen frigi i vinculada als ritus orgiàstics dedicats als déus Bacus i Cibeles. Tot i el seu so estrident, era un dels instruments més utilitzats, juntament amb la lira, i apareix en múltiples contextos: des de rituals fins a celebracions i actes militars.

  1. Màscares de comèdia i tragèdia

Reproducció de terracota

Reproducció d’un mosaic romà del segle I dC que representa les màscares del teatre tràgic i còmic, procedent de les excavacions de Pompeia i Herculà. Museus Capitolins, Roma.

Una de les representacions més populars del món teatral combina comèdia, drama i tragèdia. Els personatges van acabar sent coneguts pels seus mateixos noms. Esta peça inclou Melpòmene, que representa la tragèdia, mentre que Bacus encarna la comèdia. Les màscares teatrals cobrien tota la cara i sovint estaven proveïdes de cabells postissos, la qual cosa permetia a un mateix actor interpretar diversos personatges. Les seues expressions marcades facilitaven la caracterització a distància i el disseny amplificava el to de la veu.

  1. Flora

Reproducció de marbre Botticino

Reproducció de la representació de Flora procedent d’un fresc de la Vil·la Arianna, trobat durant les excavacions arqueològiques d’Estàbia, l’original de les quals es conserva al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols. En esta coneguda placa de marbre, la nimfa Flora apareix delicadament collint flors i posant-les al cistell. Com a divinitat, rebia una gran devoció vinculada a la protecció de la floració i del blat, i en els seus rituals s’hi participava amb vestits de colors vius que imitaven la diversitat cromàtica de la natura.

El marbre Botticino és reconegut pel seu to beix amb vetes marrons i subtils fòssils sobre el color de fons. Procedix dels turons propers a Brescia i, durant segles, s’ha apreciat com un material excepcional.

  1. Plat de Medusa

Reproducció de bronze

Per a la mitologia grega, Medusa era una criatura femenina monstruosa, la més famosa de les germanes Gòrgones i l’única mortal. Amb només una mirada, convertia en pedra qui l’observava. És cèlebre per la història de la seua mort a mans de l’heroi Perseu, el qual la va decapitar amb l’ajuda dels déus Hermes i Atena. En va utilitzar el cap per derrotar els seus enemics, per esta raó, la imatge del cap de Medusa va esdevenir símbol de protecció i defensa contra el mal a l’entrada de temples i palaus.

  1. Estela de Pompeia

Reproducció de pedra calcària

 

Una estela és un monument monolític de pedra o marbre amb inscripcions, en forma de làpida o pedestal, que normalment s’erigix a terra i té una funció funerària, commemorativa, religiosa o geogràfica. Esta peça probablement servia per a identificar un lloc relacionat amb els espectacles romans.

 

Transcripció epigràfica en llatí:

C(aius) Quinctius C(ai) f(ilius) Valgus

M(arcus) Porcius M(arci) f(ilius) duovir(i)

quinq(uennales) colonia<e=I> honoris

caus{s}a spectacula de sua

pe<c=Q>(unia) fac(iunda) coer(averunt) et colon{e}is

locum in perpetu<u=O>m deder(unt)

 

Traducció literal:

Segons Cooley, es traduïx com:

“Gai Quinti Valgus, fill de Gai, i Marc Porci, fill de Marc, duumvirs quinquennals, per l’honor de la colònia, van ser els responsables de construir l’amfiteatre a costa seua i van cedir el lloc als colons a perpetuïtat”.

(Cooley, A. i M. G. L., 2004. Pompeii: A Sourcebook. Londres: Routledge, p. 21, B10).

 

Significat de la frase en el context històric:

Esta placa pertanyia a l’amfiteatre de Pompeia, construït cap a l’any 70 aC, i va ser el primer edifici de pedra amb capacitat per a uns 20.000 espectadors, alçat 150 anys abans que el Colisseu de Roma. Va ser construït pels magistrats de Pompeia Gai Quinci Valgus i Marc Porci, duumvirs quinquennals de la ciutat, en honor als colons, els nous habitants romans de Pompeia, que, uns anys abans, s’havien establit al voltant del nucli original de la ciutat, i que en van accelerar el creixement i l’expansió.

Esta inscripció reflectix la transformació de Pompeia en una nova ciutat romana després del període fundacional d’origen osc. En el text s’esmenta que els dos magistrats van construir l’amfiteatre “a costa” dels seus propis recursos econòmics per l’honor de la colònia, però la realitat de vegades era diferent, amb honroses excepcions, ja que estes construccions se solien finançar amb fons públics; tanmateix, era habitual afegir este matís per guanyar popularitat.

(Beard, M. Pompeya: historia y leyenda de una ciudad romana. Barcelona: Editorial Crítica).

 

  1. Fresc de Venus i Mart

Reproducció al fresc

 

La ciutat de Pompeia sempre s’ha identificat amb la deessa Venus i els seus habitants la veneraven com a símbol del poder generador de la natura. Per això, hi havia nombroses representacions de la deessa repartides per les cases de Pompeia. Ací es representen els amors dels déus Mart i Venus, àmpliament difosos a la ciutat. En este fresc hi predomina la divinitat femenina seminua i enjoiada, amb alguns amorets que juguen amb les armes del déu de la guerra.

 

  1. Grillons d’esclau

Reproducció de ferro

 

Pompeia, com totes les societats romanes, tenia estructures de classe molt diferenciades i rígides, l’ascens social era molt difícil o impossible. La classe més baixa estava formada pels esclaus, que no tenien cap dret i feien una gran quantitat de tasques quotidianes per als seus amos. La llibertat d’alguns només era possible perquè uns altres estaven esclavitzats, motiu pel qual consideraven l’esclavitud una necessitat. Ací es mostra un exemple de grillons per a esclaus.

 

Conjunt de motles corporals

Figura masculina

Reproducció de guix

 

Els cossos de les víctimes a qui el volcà va sorprendre a sa casa van romandre en la mateixa posició en què les va atrapar el flux piroclàstic i, en quedar coberts per capes de cendra calcificada, la forma dels seus cossos es va conservar fins i tot després de la descomposició del material biològic. És el cas d’esta dramàtica i commovedora figura d’un home que s’amaga acatxat.

 

Conjunt de motles corporals

Reproducció de guix

 

Este conjunt de peces de guix són còpies impreses en 3D d’originals recuperats a les excavacions de Pompeia. Amb la tècnica dels motles, inventada pel director Giuseppe Fiorelli, es van fer còpies aplicant guix als buits resultants de la descomposició dels mateixos cossos humans. Durant les excavacions, s’han trobat les restes de més de mil víctimes de l’erupció de l’any 79 dC. Fins ara, s’han recuperat prop de 400 cossos sota la pedra tosca de la ciutat i prop de 700 entre les restes solidificades del flux piroclàstic del volcà.

 

Cos de la Casa de Loreius Tiburtinus

Reproducció de guix

 

Esta figura, còpia de l’original trobat a la Casa de Loreius  Tiburtinus, és un altre exemple impressionant que reproduïx la postura final d’un pompeià mort durant l’erupció. La seua posició ens permet empatitzar amb la tragèdia i el moment de dolor que va quedar congelat per sempre. Estos exemples ens connecten a través del temps amb la catàstrofe i amb l’instant en què la vida d’una ciutat es va interrompre de manera abrupta.

 ARTEFACTES REALS

Figura de Príap 

Segle I dC

Marbre

Esta figura representa el déu Príap, associat a la fertilitat i a l’agricultura. Se’l sol representar com un home amb barba i un gran fal·lus, símbol de la força fecundant de la natura. Se’l venerava com a protector dels cultius, jardins i camps. A més, es va convertir en una figura popular en l’art eròtic romà i en la literatura llatina.

 

Conjunt de passa-regnes 

Segle III dC, segle II dC

Bronze

Conjunt de guies de regnes pertanyents a una quadriga romana. Realitzades en bronze amb formes geomètriques i detall floral. Un bell exemple dels detalls artístics col·locats en una peça d’ús pràctic per a un carro tirat per cavalls.

 

Cap monumental d’Osuna

Segle I dC

Marbre

Esta peça, declarada bé d’interès cultural, va formar part d’un conjunt escultòric descobert en 1903 a la zona arqueològica de l’antiga ciutat d’Urso, actual Osuna (Sevilla). S’ha interpretat com un retrat idealitzat de Luci Cèsar, a partir de models de Policlet, tallat en marbre blanc, possiblement grec, i amb proporcions colossals. Evidencia el culte a Roma i a la casa imperial a la ciutat d’Urso, en moments primerencs del segle I dC, i es creu que va pertànyer a un espai públic de la colònia, possiblement ubicat al fòrum. 

Luci va ser net de l’emperador Cèsar August, que el va designar com a hereu juntament amb el seu germà Gai. Tots dos van ser molt populars a l’època i les seues morts inesperades en els anys 2 dC i 4 dC, respectivament, van tenir un gran impacte. Luci va morir a Hispània durant un viatge per guanyar experiència militar. 

 

Nina de la deessa Afrodita

Segle II-III dC

Or i os

Esta nina és un bonic exemplar conservat d’època romana. En el món grecoromà, les joguines antropomòrfiques i zoomòrfiques tenien una gran importància en l’educació dels infants. Les nines més antigues que es conserven són del segle V aC, estan fetes de terracota i procedixen de Corint (Grècia). La producció de nines romanes d’os va continuar fins als segles VI-VII dC.

 

Vidre marbrejat

Alt Imperi, segle I-II dC

Vidre

Este recipient està fet amb vidre marbrejat, una classe de vidre utilitzat a l’antiga Roma per a fabricar utensilis i recipients d’ús domèstic que podien ser decorats amb motius de gran bellesa. Per fabricar-lo, s’empraven tècniques com el vidre bufat, que permetia crear recipients més prims i estèticament atractius, característics per la seua translucidesa i varietat de colors.

 

Aplic 

Alt Imperi, segle I-II dC

Bronze 

La forma singular d’este aplic, que representa una magrana, presenta un gran realisme pels detalls decoratius de fulles que l’abracen. Està fet de bronze i és un exemple del nivell artístic i tecnològic desenvolupat a la cultura romana.

 

Vas amb relleu d’escena de Mercuri

Alt Imperi, segle I-II dC

Terracota

Esta peça és un exemple excel·lent de la ceràmica romana de parets fines. L’acabat mostra un treball delicat de decoració en relleu que inclou la representació d’una escena de Mercuri, feta amb un gran nivell de detall, i que denota l’elaboració per part d’un artesà experimentat.

 

Conjunt de ceràmiques sigil·lades

Segle III dC, segle I dC, segle I-III dC

Ceràmica

La terra sigillata és una tècnica i un exemple de ceràmica romana el nom de la qual significa terra segellada, caracteritzada per este color vermellós brillant i una superfície impermeable. Totes dues peces duen el segell del ceramista que les va fer i s’utilitzaven en l’àmbit domèstic com a vaixella de taula.

 

Urna de vidre

Segle I aC

Vidre

Esta urna de vidre bufat és un exemple excepcional del mestratge aconseguit pels artesans en el treball d’este material a l’Alt Imperi. Esta classe de recipients s’utilitzaven per a contenir les cendres després de la cremació d’un difunt, tant en contextos privats com en columbaris urbans del món romà. 

 

Estatera romana

Alt Imperi, segle I-II dC

Bronze

L’estatera romana és una balança simple formada per una palanca amb braços molt desiguals, amb l’equilibri al punt de subjecció. L’objecte a pesar es col·loca a l’extrem del braç més petit, sobre el platet, i s’equilibra amb un pes que discorre sobre el braç més llarg, marcat per una escala de mesurament. Este sistema de pesatge s’utilitzava als mercats per a pesar tota classe de productes de manera ràpida i precisa.

 

Ansa de gerra amb cap de Bacus

Alt Imperi, segle I-II dC

Bronze

Esta ansa, probablement part d’algun recipient com ara una gerra, mostra l’habilitat dels artesans romans per incorporar elements decoratius i simbòlics, com el detall del cap de Bacus, en objectes utilitaris.

 

Herma del déu Pan

Alt Imperi, segle I-II dC

Marbre 

L’herma és un element de caràcter ornamental d’origen grec que es va popularitzar a l’època romana per a decorar patis i peristils de cases privades o espais públics. Té l’origen en la representació d’Hermes, del qual deriva el nom, que després va passar a representar altres deïtats. Este representa el déu Pan, associat a la natura, els pastors i la fertilitat. Tallat en marbre Giallo Antico, en destaquen l’expressivitat vivaç i els detalls ornamentals, com ara la barba abundant i els rínxols que simbolitzen el seu caràcter salvatge, així com una mirada penetrant i uns trets marcats, que reforcen la personalitat vibrant i capritxosa que se li atribuïx a la mitologia.

 

Ungüentari de vidre

Segle III dC, segle IV dC

Vidre

Este singular recipient de forma cilíndrica, amb una ansa de cistella i vores lleugerament acampanades i engrossides, s’anomena flascó kohl. S’emprava per a guardar el maquillatge d’ulls negre popular a l’època entre les dones de l’Imperi romà.

 

 

CADA NOTA CONTA UNA HISTÒRIA

La música que sents durant l’exposició va ser composta especialment per René Merkelbach, juntament amb una orquestra simfònica i un cor de més de cinquanta artistes.

Cada peça musical narra una part de la història de Pompeia: des de la vida quotidiana en el poderós Imperi Romà fins a la dramàtica erupció del Vesuvi.
La música garantix que no només veges el passat, sinó que el visques de veritat.

Reviu la música d’Els últims dies de Pompeia:

Compartix el teu viatge a través de l’Imperi Romà.

Capítol 1: El descobriment de Pompeia

1. [00:24]
NARRADORA: En l’any 79 dC, cinc ciutats romanes van ser sepultades per les cendres i la lava del volcà Vesuvi. Estàbia, Herculà i Pompeia són les més conegudes hui dia, però per més de 1600 anys van caure en l’oblit.

2. [00:38]
NARRADORA: En 1738, Roque Joaquín de Alcubierre, un enginyer militar espanyol, descendix per un pou que, sense saber-ho, li portarà a les entranyes d’Herculà.

3. [00:57]
NARRADORA: Es deia que, a les faldes del Vesuvi, hi havia un tresor ocult: escultures, columnes, pintures… Carles III, rei de Nàpols i futur rei d’Espanya, va donar permís a Alcubierre per a explorar el lloc, perquè l’enginyer era l’encarregat de construir-li un palau.

4. [01:20]
NARRADORA: Deu anys després de descobrir Herculà, en la zona coneguda com La Cività, Alcubierre trau a la llum una nova ciutat i pensa que es tracta d’Estàbia.

5. [01:45]
NARRADORA: Esta vegada, tot el que desenterra presenta un millor estat de conservació.

6. [02:00]
NARRADORA: En 1763, Alcubierre troba una inscripció: Res Publica Pompeianorum. Era la ciutat de Pompeia, la que va descriure Plini el Jove en unes cartes per a l’historiador Tàcit. Este gran orador romà va viure en primera persona l’erupció que li va arrabassar al seu oncle i mentor, Plini el Vell.

 

Capítol 2: La Vil·la dels Misteris

7. [02:56]
NARRADORA: Una de les cases més belles de Pompeia és la Vil·la dels Misteris. En els murs del triclini, el menjador romà, es poden admirar uns frescos brillants i colorits, pintats en la primera meitat del segle II aC.

8. [03:13]
NARRADORA: El temps sembla detingut i el bon estat de conservació permet imaginar la vida passada de la Vil·la. Edward Bulwer-Lytton ho va fer en la novel·la Els últims dies de Pompeia de 1834, en què ens parla d’un romanç entre dos joves, Glauc i Ione:

9. [03:37]
NARRADORA: “Els dies són anys en l’amor dels joves, quan no hi ha barreres ni obstacles entre els seus cors; quan brilla el sol i el camí flueix sense problemes; quan el seu amor és pròsper i declarat.”

10. [04:19]
NARRADORA: Eixos joves ni tan sols van sospitar, tampoc la resta dels pompeians, que el terratrémol previ a l’erupció fora un senyal d’intervenció divina, un senyal d’una perdició imminent.

 

Capítol 3: El joc de la vida i la mort

11. [06:16]
NARRADORA: El primer que va descobrir Alcubierre va ser l’amfiteatre d’Herculà. En el teatre, els romans conversaven amb els déus i, en eixe escenari soterrat, els fantasmes de Pompeia encara interpretaven obres per a entendre la seua tragèdia. Escoltem una escena:

12. [06:34]
RUFUS: Plaute, sospite que has fet promesa a este faune de passar la nit en blanc. Ja apunta l’alba.

13. [06:45]
PLAUT: Guarda silenci, neci. Este faune pot revelar-nos l’avenir a través dels somnis. Ara mateix està enviant-me missatges.

14. [06:55]
RUFUS: Parles d’este faune? No és més que una estàtua de bronze, poca cosa et podrà dir.

15. [07:03]
PLAUT: Rufus! Insultes als déus de Roma! Una cosa extraordinària s’aproxima!

16. [07:11]
RUFUS: No és el meu desig insultar, benvolgut amic, però si vols que et revele en somnis l’avenir… Què fas encara despert?

17. [07:23]
PLAUT: Cadascú dorm com vol… Ara mateix estic somiant.

18. [07:29]
RUFUS: Em causa gran intriga conéixer quin serà el missatge final que ens parle del teu avenir perquè, d’alguna forma, també estarà lligat al meu.

19. [07:59]
FAUNE: Rufus. M’estàs temptant? M’estàs qüestionant? Et burles de mi? Jo soc qui prediu el futur i establix les regles. I la teua curiositat pel futur està fora de lloc. Hauries d’haver parat atenció als meus senyals abans. Mira els núvols que cobrixen el cel. No pots ignorar-los.

20. [08:37]
RUFUS: Les coses que veig superen la imaginació. Ningú no podria haver-les predit. Ni tan sols atenent els senyals del cel. Això no ens afecta només a nosaltres, afecta a tota Pompeia.

21. [09:05]
FAUNE: Per fi despertes, Rufus? He aconseguit cridar la teua atenció? Mira el teu voltant, més enllà d’esta mascarada. I ara tu, benvolgut Plaute, has sigut prou prudent com per a romandre alerta. Ara, deixa’m guiar-te.

22. [10:06]
FAUNE: El món és un escenari i els desastres més grans tenen els millors seients. El públic necessita sorpreses… però només amb coses que pot esperar. I jo no acostume a seguir estes regles…

 

Capítol 4: Esperant el desastre

23. [10:50]
NARRADORA: 30 anys després del desastre, Plini el Jove escriu les cartes a Tàcit. Li explica com el seu oncle va morir en anar a socórrer les víctimes poc abans de l’erupció, també com ell i la seua mare ho van veure tot des d’una ciutat pròxima, Misè. Plini descriu així la seua fugida:

24. [11:08]
PLINI EL JOVE: “Quan les cases van quedar enrere, ens vam detindre. Des d’allí, vam veure coses espantoses. Els carros que ens seguien, a pesar que el camp era pla, prenien direccions oposades i ni calçant-los amb pedres romanien quiets”.

25. [13:46]
PLINI EL JOVE: “Vam veure com la mar es retirava i deixava al descobert nombrosos animals marins. De sobte va aparéixer un núvol negre, esgarrat per llargues esquerdes de foc. Només després vam saber que va sorgir del Vesuvi… La seua forma recordava la d’un pi, perquè s’elevava com un tronc molt llarg que després es diversificava en branques”.

26. [14:21]
NARRADORA: Malgrat el pas del temps i els metres de cendra, el cor de Pompeia encara palpita hui. Podem sentir el batec de la gent als carrers. Quasi podem escoltar els murmuris de les seues veus.

 

Capítulo 5: Licinia

27. [15:16]
NARRADORA: En una de les vil·les soterrades, en eixe regne d’ombres, escoltem la veu de Licinia. Proclama uns versos perquè els nostres cors troben la pau que requerixen en temps tan turbulents.

28. [15:25]
LICÍNIA: Veniu, compreu flors, / en tinc el cistell ple / i vinc de molt lluny. / Ai de mi! / Si la Terra és tan bella com diuen, / filles són del seu pit / estes flors que venc… / mai vistes per mi.

29. [15:39]
LICÍNIA: Conserven la bellesa? / Molt fresques naixien / de la seua mare, Terra: / Això és tot el que sé. / Mentre ella les donava l’alè, / als seus braços dormien, / dels quals li les he furtat / fa un moment.

30. [15:50]
LICÍNIA: Del regne de les ombres / com miserable habitant, / visc l’abisme del pesar: / sent esperits bullir al costat, / estire el braç a l’instant, / però no els puc atrapar.

 

Capítulo 6: Plini el Jove

31. [16:56]
NARRADORA: I què va passar amb Plini el Vell…? Això mateix li va preguntar l’historiador Tàcit al seu nebot, qui va escriure:

32. [17:06]
PLINI EL JOVE: “Em deman es que et conte el final de la vida del meu oncle, per a transmetre’l a la posteritat amb veracitat. T’ho agraïsc. Perquè puc veure que la glòria immortal espera la seua mort quan siga narrada solemnement per tu”.

33. [17:14]
PLINI EL JOVE: “Aquell matí (en Misé), la primera columna de fum va despertar l’interés del meu oncle que va voler veure aquell portent de més a prop. Un missatge d’auxili d’una coneguda, li va portar a navegar fins al lloc i prestar ajuda a tots aquells que la necessitaren”.

34. [17:37]
PLINI EL JOVE: “Mentrestant, la meua mare i jo, acabats de despertar, vam seure en una esplanada que s’obria entre els edificis i la mar”.

35. [17:44]
PLINI EL JOVE: “No sé si per provocació o per imprudència, perquè encara no havia fet els díhuit, vaig agafar un volum de Titus Livi per a distraure’m. I em vaig posar a llegir-lo i a prendre notes, com si realment no passara res”.

36. [18:11]
PLINI EL JOVE: “Llavors va aparéixer un amic del meu oncle, que havia vingut a visitar-lo des d’Espanya. Quan ens va veure asseguts allí, a mi tranquil·lament llegint, va reprendre severament la nostra indiferència i desinterés. Jo només anhelava poder continuar amb el meu llibre”.

 

Capítol 7: L’erupció

[NO HI HA TEXT]

 

Capítol 8: L’última nit del món

37. [22:31]
PLINI EL JOVE: “El meu oncle va arribar fins a Estàbia i, fins i tot, va sopar i va dormir a casa de Pomponià. Van despertar quan el pati començava a omplir-se de cendres…

38. [22:43]
PLINI EL JOVE: …i de roques negres cremades que queien esquerdades pel foc. Llavors, van decidir fugir cap a la costa; però esta era ja inaccessible pels enderrocs del Vesuvi”.

39. [24:58]
NARRADORA: Un esclau mira la casa del seu amo i no la veu, ha sigut consumida sencera pel foc. [pausa] La majoria de la gent fuig cap a la costa pròxima amb l’esperança de poder escapar i salvar la vida. I allà, embolicats en una intensa olor de sofre, és on els va esperar la mort, també a Plini el Vell…

40. [25:28]
NARRADORA: Forts i freqüents tremolors van fer que les cases es balancejaren. Aparentment alçades dels fonaments, s’inclinaven d’una banda a un altra com si foren de paper.

41. [26:06]
NARRADORA: Es va fer fosc. I la densa i pesada cendra va seguir (caient), enterrant persones i ciutats senceres.

VESUVI: EL PODER DE LA NATURA

El Vesuvi, el volcà més important de l’Europa continental i probablement el més conegut del món, es va despertar de manera brutal un 24 d’octubre de l’any 79 dC. Tradicionalment, l’erupció s’havia datat a l’agost, tal com recollien diverses fonts clàssiques, però tot va canviar arran del descobriment, en 2018, d’una inscripció feta a carbonet a la paret d’una de les cases de Pompeia, que va aportar la clau per situar el moment exacte de la catàstrofe.

La naturalesa volcànica del Vesuvi no era desconeguda pels antics, ja que s’hi havien produït nombrosos terratrèmols, com el de l’any 62 aC, que van provocar greus danys en diversos barris de Pompeia i l’esfondrament d’edificis tan rellevants com el temple de Júpiter. Tanmateix, per als pompeians, el Vesuvi era percebut com una espècie de divinitat protectora generosa en recursos: proporcionava caça, abundància de llenya i el preuat vi que naixia als barrancs del volcà, coberts de vinyes. Però aquella muntanya era, en realitat, un volcà el con del qual havia romàs taponat fins aquell fatídic matí de l’any 79 dC.

Les primeres sacsejades del terra en els dies previs al desastre, considerades hui senyals premonitoris de l’erupció, en aquell moment es van interpretar només com a possibles terratrèmols i no com a indicis d’una dinàmica eruptiva imminent. Per esta raó, l’erupció va sorprendre la majoria dels habitants de la zona.

Tot va començar a última hora d’aquell matí: l’erupció es va iniciar amb un estrèpit aterridor, quan va ser expulsat un tap amb material piroclàstic i tones de gasos acumulats al llarg de quasi 700 anys que van esclatar amb violència. 

Segons Plini El Vell, del Vesuvi emergia un núvol estrany i enorme que s’alçava com un pi allargat i es desplegava en forma de branques, el qual va generar una columna d’emissió gasosa que, impulsada per la força expansiva dels gasos, va assolir ràpidament uns trenta quilòmetres d’alçada.

En disminuir la força de l’explosió, va caure una intensa pluja de cendra, seguida d’onades de menudes pedres volcàniques i, posteriorment, de diverses pedregades de pedra tosca de gran volum. Tot allò que encara restava amb vida, ho va tenir realment difícil quan la ciutat va ser envaïda per un dens núvol de vapors de sofre d’entre 300 i 600 graus que va asfixiar i abrasar tot el que va trobar al seu pas. 

Plini el Jove evocava així l’escena a les seues Cartes a Tàcit: “Àmplies flames il·luminaven moltes parts del Vesuvi; la seua llum i la seua brillantor eren més intenses per la foscor de la nit… en altres llocs ja era de dia, però allà la foscor era més negra i més espessa que qualsevol nit”.

Vista aèria del cràter del Vesuvi i del golf de Nàpols a l’alba.

Representació de l’erupció del Vesuvi pel pintor Pierre-Henri de Valenciennes.

Gravat que representa la pedregada de pedra tosca sobre Pompeia.

GIUSEPPE FIORELLI I ELS COSSOS DE POMPEIA

Giuseppe Fiorelli, el director més influent de les excavacions de Pompeia, va ser també l’arqueòleg que va perfeccionar la tècnica de recuperació dels cadàvers trobats a la ciutat. En febrer de 1863 va idear i promoure la tècnica dels motles, basada en l’aplicació de colades de guix als buits generats per la descomposició dels cossos, a manera de buidat. Les cendres humides s’emmotllaven cenyidament al voltant del cadàver i penetraven en totes les cavitats del rostre i en els plecs de la indumentària. En solidificar-se al voltant del cos, les restes orgàniques que se’n conservaven en retenien l’empremta com un motle i empresonaven l’esquelet. N’hi havia prou d’omplir este motle amb guix líquid perquè reaparegueren fidelment els trets i els gestos, així es pogueren reproduir els cossos i l’última actitud dels pompeians morts per l’erupció. L’agonia dels animals va ser tan dolorosa com la dels éssers humans, tal com mostra l’impressionant exemple de la casa de Vesonius Primus (VI, 14, 20), on va quedar oblidat el gos lligat amb una cadena a l’atri, i el seu últim i agònic intent d’alliberar-se va quedar petrificat per sempre. Tots i cadascun dels motles amb què s’han recuperat els cossos de persones i animals ens connecten, d’una manera poderosament emotiva, amb la catàstrofe i amb l’instant en què la vida d’una ciutat va quedar completament truncada. La seua visió ens fa empatitzar amb la tragèdia i amb l’extraordinari impacte que va suposar la desaparició de milers de vides en un desastre natural d’una violència i una destrucció úniques en la història de la humanitat.

 

Fins a hui, s’han recuperat prop de 400 cossos sota la pedra tosca i prop de 700 entre les restes solidificades del flux piroclàstic del volcà. Les investigacions no coincideixen amb la xifra de víctimes mortals, que, segons sembla, superaria el miler. Es tracta d’un material sensible de gran poder emotiu que connecta directament, a través del temps, amb la catàstrofe i ens acosta a l’impacte extraordinari que va suposar la desaparició de milers de vides en un desastre natural incomparable. En l’any 2022, investigadors de la Universitat de Copenhaguen van aconseguir seqüenciar amb èxit, per primera vegada, el genoma humà d’un individu víctima de l’erupció. Esta fita va permetre identificar en l’home grups genètics comuns de l’illa de Sardenya i, particularment, va constatar que patia una afecció de tuberculosi.

ENTERRADES SOTA LES CENDRES
Les víctimes de l’erupció van quedar recobertes per fines cendres que van ploure sobre la ciutat.

CARCASSA DURA
Esta cendra es va endurir i va formar una capa sòlida de pedra tosca porosa al voltant de cada cos.

DESCOMPOSICIÓ
Amb el temps, el teixit tou que hi havia dins les carcasses es va descompondre i va deixar floridures de cavitat.

GUIX ABOCAT
Els arqueòlegs hi van abocar guix de París i el van deixar endurir durant uns dies.

RESULTAT FINAL
Quan s’havia forjat, les carcasses exteriors de pedra tosca es van tallar per revelar motles corporals detallats.

REPRODUCCIÓ DE RÈPLIQUES
Un cop destruïa la cavitat, els motles es van utilitzar per crear múltiples còpies d’una mateixa persona.

EL GRAFITI A POMPEIA

Ja en l’època romana, hi havia gent que pintava grafitis en les parets de totes i cadascuna dels carrers. Només a Pompeia s’han descobert 10.000 grafitis de tota classe —filosòfics, humorístics, publicitaris, romàntics o polítics—, tal com passa hui dia.

Els grafitis de Pompeia destaquen per la seua diversitat i originalitat. Estes inscripcions i dibuixos són d’un valor incalculable per a historiadors i arqueòlegs, ja que oferixen informació sobre la societat, la cultura i la mentalitat de la Roma antiga.

Molts grafitis contenen anuncis comercials o missatges polítics; alguns expressen lleialtat a líders polítics i altres són tan colpidors que podrien passar per art urbà modern

Entre ells es troben nombrosos comentaris enginyosos i aforismes com:

 

Admiror, paries, et senar cecidisse ruinis, qui tot scriptorum taedia sustineas.

«Oh, paret, em sorprén que encara no t’hages esfondrat, havent de suportar els tediosos gargots de tants escriptors.»


Minimum malum fit contemnendo maximum.

 

«Un xicotet problema es fa gran quan s’ignora.»


Uns altres són de caràcter més personal com:

 

Virgula Tertio suo indecens és.

 

«Vírgula al seu benvolgut Terci: eres un porc.»

 

 

Els especialistes en l’antiguitat clàssica destaquen que estos grafitis constituïxen una prova extraordinària de l’elevat nivell d’alfabetització de la població romana: moltes persones sabien llegir i escriure. Ens mostren una societat expressiva, espontània i de mentalitat oberta, un forma de vida que continua sorprenent-nos hui dia.


Ací es pot veure el CIL 4.5296, un poema d’amor descobert com a grafiti en la paret d’un corredor de Pompeia. Els nou versos conservats diuen així:

 

O utinam liceat collo complexa tenere 
braciola et teneris oscula ferre label(l)is 
i nunc, ventis tua gaudia, pupula, crede 
crede mihi levis est natura virorum 
saepe ego cu(m) media vigilare(m) perdita nocte 
haec mecum medita(n)s: multos Fortuna quos supstulit alte, 
hos modo proiectos subito praecipitesque premit. 
sic Venus ut subito coiunxit corpora amantum 
dividit lux et se…

 

Oh, si em fora permés tenir els teus bracets

al voltant del meu coll i besar els teus llavis tendres!

Ves-te’n ara, nineta, confia la felicitat als vents.

Creu-me: voluble és la natura dels homes.

Sovint, quan vetlava enmig de la nit, perduda,

meditava: A molts a qui Fortuna eleva a les altures,

de sobte els precipita a l’abisme i els sepulta.

Així, quan Venus unix els cossos dels amants,

la llum de l’alba els separa i…

 

 

CREA EL TEU GRAFITI

Al teu davant, s’estén un mural col·laboratiu on tu també pots deixar la teua empremta. Pensa que un arqueòleg trobarà estes restes d’ací a dos mil anys i compartix allò que t’agradaria deixar per a la posteritat.

Mur amb un fresc cobert de grafitis de propaganda política.

Pintura de Władysław Bakalowicz, pintor del segle XIX.

Escena de carrer amb la Font de Mercuri. Els murs apareixen coberts de grafitis, entre els quals trobem noms com M. Sabinus i M. Casellius.

Poema grafitejat de Pompeia, descobert en 1888 i publicat per primera vegada eixe mateix any per Antonio Sogliano.

OBJECTES INTERACTIUS

INVENTS ROMANS QUE VAN CANVIAR EL MÓN

Descobrix com els romans van modelar el món en el qual vivim, no només a través de les seues ciutats i el seu imperi, sinó també gràcies a idees i invents que continuen presents en la nostra vida quotidiana. Des dels llibres i els estadis fins al correu, els calendaris o les carreteres, molts elements essencials de la vida moderna tenen el seu origen en l’enginy romà.

Esta instal·lació et convida a interactuar amb una sèrie d’objectes que donen vida a estes innovacions. Si els toques descobriràs què és, quina era la seua funció en l’antiga Roma i en què es va convertir amb el pas del temps, com a precursor d’elements fonamentals del nostre món actual.

No existix un recorregut establit: explora lliurement i construïx la teua pròpia història. Cada objecte oferix una finestra a l’extraordinari llegat de la innovació romana i demostra com l’enginy de fa dos mil anys continua present en les estructures, els sistemes i els hàbits que ens envolten.

El diari (Acta Diurna Populi Romani)

El formigó romà (Opus Caementicium)

L’amfiteatre
El còdex (Codex)

El servei de correu (Cursus Publicus)

Les calçades romanes (Viae Romanae)

L’edifici d’habitatges (Insula)

Les canonades de plom (Fistulae Aquariae)

Instrumental quirúrgic

El calendari julià

  1. (Abans) Amfiteatre RII


És un dels amfiteatres més antics del món amb una longitud de 135 metres. Amb una capacitat per a 20.000 persones, va albergar combats de gladiadors i altres espectacles multitudinaris, convertint-se en l’epicentre de l’oci pompeià per excel·lència.

(Després) Casa de Júlia Fèlix (Praedia di Giulia Felice) RII

 

Esta àmplia vil·la va ser residència d’una influent dona de negocis de la societat pompeiana, Júlia Fèlix. Després del terratrémol de l’any 62 dC, va decidir convertir part de la seua mansió en apartaments disponibles per a lloguer i espais públics, com a termes i luxosos jardins.

 

 

  1. (Abans) Gran Palaestra RII


Un complex esportiu a l’aire lliure format per una gran plaça quadrada de 140 x 140 metres, que es va utilitzar com a zona d’exercici físic i intel·lectual, així com d’entrenament per a gladiadors.


(Després) Magatzem Garum RII


En esta xicoteta casa es preparava el garum, producte elaborat a partir de la maceració de peix i altres animals marins menuts en sal que s’emmagatzemava en nombroses àmfores al jardí posterior. Esta popular salsa s’exportava a molts llocs de l’Imperi.

 

  1. (Abans) El Thermopolium R VI


Modesta taverna oberta al carrer a mode de fast-food amb una barra o taulell amb grans gerres de cantereria que contenien el menjar i la beguda calents per a consumir en el mateix establiment o demanar per a emportar. N’hi havia més de cent repartides per tota la ciutat.


(Després) Casa del Poeta Tràgic amb el mosaic de Cave Canem R VI


Esta casa conserva la forma tradicional amb atri on, en la seua entrada principal, es troba un dels mosaics més famosos de la ciutat amb la representació d’un gos i el text “Cave Canem”, que significa “Compte amb el gos”.

 

  1. (Abans) Vil·la dels Misteris (Vila dei Misteri) RVI

Gran vil·la situada als afores de la ciutat, el nom de la qual prové dels famosos frescos que alberga amb la representació dels ritus d’adoració de Dionís, el déu del vi.

(Després) Necròpoli de la Porta de Herculà


Esta necròpoli s’estén al llarg de la calçada que conduïx a Nàpols. S’utilitzava ja durant els primers segles de vida de la ciutat. En ella es poden veure tombes monumentals amb les diferents construccions més habituals de l’època.

 

  1. (Abans) Termes Estabianes (Terme Stabiane) RVII


Estos banys termals eren els més antics i grans de la ciutat. Situats en el cor de Pompeia, es trobaven en procés d’ampliació quan el Vesuvi va entrar en erupció en l’any 79 dC.


(Després) Edifici Eumàquia RVII


Este edifici dels més imponents del fòrum, va ser ordenat construir per Eumàquia, sacerdotessa pública. Esta matrona romana de gran influència va ser una dona de negocis avançada al seu temps que, amb els seus propis diners, va alçar este complex arquitectònic consagrat a la Concòrdia Augusta.

 

 

  1. (Abans) Basílica RVIII


La basílica de Pompeia era un edifici civil i comercial, dels més importants i grans del fòrum, inicialment concebut com a mercat i espai de reunió pública, que va evolucionar per a dedicar-se al comerç i a l’administració de justícia.


(Després) Vil·la Imperial RVIII


En esta luxosa vil·la de grans dimensions s’ha reconstruït un triclini, el menjador amb extraordinaris frescos, mobles i objectes, exemple de la reconstrucció que s’està fent a Pompeia on poder veure suggestives residències amb ambients domèstics de la vida quotidiana.

 

  1. (Abans) El Gran Teatre RVIII


Construït aprofitant la pendent natural del tossal per a la construcció de l’auditori, posseïx una excel·lent acústica. El teatre acollia representacions teatrals, especialment comèdies i tragèdies de tradició grecoromana.


(Després) Odèon RVIII


Construït durant els primers anys de la colònia (79 aC), este edifici era el lloc dedicat a la representació del gènere teatral més de moda en l’època, el mim, o exhibicions musicals i de cant. L’estructura posseïa una teulada funcional per a millorar l’acústica.

 

 

8.(Abans) Temple d’Apol·lo RVII


Un dels temples més antics de la ciutat, dedicat a una de les deïtats més populars. Estava en reconstrucció després del terratrémol de l’any 62 dC.


(Després) Graner del fòrum RVII


S’estén pel costat occidental del fòrum amb huit obertures separades per pilars de rajola i complia la funció de mercat de la fruita i verdura. Actualment, és el magatzem arqueològic més important de la ciutat. Alberga més de nou mil descobriments.

Seguix els passos

Seu de cara a la part frontal de la pantalla del fotomaton.

  1. Quan comence el compte enrere, mira a la càmera del fotomaton.
  2. Al cap d’un breu instant, el retrat es mostrarà a la pantalla.

Instruccions per a la Sala VR:

  1. Posa’t les ulleres de realitat virtual.
  2. Gira a la cadira i gaudix-ne.
  3. Alça la mà quan acabe l’experiència perquè el personal et lleve les ulleres.

LA INDUMENTÀRIA EN L'ANTIGA ROMA

Els romans donaven gran importància a l’aspecte personal. Dormien amb peces destinades al descans i poques vegades abandonaven la llar sense haver-se arreglat els cabells, afaitat la barba o allisat la roba. El fet de vestir la toga, la peça exterior més característica de la ciutadania romana, constituïa un ritual quotidià tan complex que, en les famílies acomodades, requeria l’assistència d’esclaus especialitzats.

La base del vestuari, tant dels homes com de les dones, era la túnica: una peça comuna a totes les classes socials, la diferència principal de les quals residia en el tall. Mentre que la túnica masculina solia ser curta i senzilla, la femenina s’estenia fins als peus, sovint amb mànegues llargues. Cal destacar que l’ús de pantalons era pràcticament inexistent, excepte en unitats militars específiques com la cavalleria.

A l’hivern, la vestimenta s’adaptava mitjançant la superposició de capes de llana gruixuda, complementades amb mantells i capes per a protegir-se del fred. Sobre esta base, l’estatus social determinava la indumentària exterior: els homes lliures portaven la toga —el color i l’ornamentació de la qual, com la banda porpra de senadors i cavallers, denotaven el seu rang—, mentre que les dones casades vestien l’estola, distintiu del seu estat civil, que també podia utilitzar-se com a vel en l’espai públic.

La toga, donada la seua forma semicircular i les seues dimensions de fins a sis metres de diàmetre, exigia un drapat precís i meticulós que la convertia en l’element més emblemàtic i exigent de l’abillament romà.

La toga era la peça més representativa de la ciutadania romana. El seu color, teixit i decoració indicaven el rang social de qui la portava.
La túnica tenia diferents llargs i podia ser de mànega curta o sense mànegues. A l'hivern s'usaven túniques de llana.

Pentinats i joies: els elaborats arranjaments dels cabells i les joies de gran valor eren considerats símbols de prestigi social i riquesa.
La túnica arribava fins als peus. Les estoles de llana s'usaven per a indicar que una dona estava casada.

Gladiadors: generalment combatien amb una armadura escassa, encara que solien portar casc i escut.
Manica: era una protecció per al braç dret consistent en una mànega encoixinada reforçada.
Gamberes metàl·liques; eren proteccions per a les cames l'altura de les quals variava segons la categoria de gladiador.

Els soldats portaven sobre la túnica una armadura de plaques o una cota de malla, complementada amb un cinturó militar decorat amb elaborades plaques metàl·liques, un gran escut rectangular i una espasa curta.
El casc podia adornar-se amb una cresta o un plomall.

EL RENAIXEMENT DE POMPEIA

Pompeia es va perdre de la memòria durant més de 1.500 anys. En el segle XVIII, renaix de les cendres i conquesta l’Europa del moment seduint al món amb les seues noves formes i decoració.

El primer contacte amb la ciutat soterrada va ser en 1592. Mentre es feien les obres de construcció del canal del Sarno, que havia de travessar el territori de Pompeia, van eixir a la llum l’amfiteatre i el temple d’Isis pròxim al fòrum.
S’havia trobat un lloc important del qual, no obstant això, s’ignorava el nom i ningú no podia imaginar encara l’abast de les restes trobades.

El descobriment definitiu va ser en 1748, gràcies a les excavacions arqueològiques impulsades per Carles III d’Espanya, llavors rei de Nàpols. Per aconseguir-lo, va comptar amb l’espanyol Roque Joaquín de Alcubierre, que havia treballat prèviament en diverses excavacions en la zona.

Alcubierre comença l’exploració en el lloc conegut com La Civita, d’on contínuament s’extreien peces de molt de valor de l’antic món romà. En pocs anys, es revela un assentament notable amb el descobriment en 1763 d’una inscripció completa amb el títol oficial de la ciutat: res publica Pompeianorum. Pompeia, l’antiga ciutat romana destinada a convertir-se amb el temps en el símbol de tota l’àrea destruïda pel Vesuvi, canviaria el coneixement del món antic per sempre.

Imatge curiosa dels nivells d'altura en les excavacions de la ciutat soterrada.

Descobriment d'una taverna en les excavacions de la ciutat amb tots els accessoris i utensilis intactes.

Excavacions a Pompeia dirigides per Giuseppe Fiorelli i el seu equip.

Descobriment del temple d’Isis sota una capa de cendres i matèria volcànica.

EL GRAND TOUR I LA VISITA A POMPEIA

L’experiència de viatge del Grand Tour es va considerar, durant el segle xviii, una modalitat essencial de formació per als joves de les classes acomodades europees, impulsada pel corrent empirista, que defensava que l’origen del coneixement rau en la pròpia experiència. Esta manifestació incipient del que hui entenem com a turisme era la via a través de la qual estudiants aristòcrates, artistes o científics completaven la seua educació mitjançant un llarg periple per l’Europa continental, que podia durar mesos, fins i tot anys, amb un marcat caràcter iniciàtic.

El viatge per Itàlia solia culminar a Nàpols, llavors la ciutat més gran del país, amb la visita obligada a les excavacions de Pompeia, que, des del primer moment, es va convertir en l’atractiu arqueològic més rellevant de l’època. Les impressions que despertava la ciutat sovint estaven condicionades per lectures prèvies, com la ja cèlebre novel·la Els últims dies de Pompeia, publicada per Edward Bulwer-Lytton en 1834. Esta obra històrica va ser la peça literària clau que va situar el viatger en una visió apassionada submergint-lo en l’esplendor de la ciutat a través d’un relat trepidant situat just abans de la tragèdia. D’estil romàntic i rica en detalls sobre la ciutat daurada, és considerada per la crítica un dels clàssics fonamentals sobre el món antic i ha estat font d’inspiració per a esta exposició.

Este itinerari de viatge a Pompeia, motivat per la varietat de monuments i paisatges que s’hi podien admirar, ha permés conservar una gran quantitat d’escrits, diaris i memòries de viatge, així com representacions visuals de la ciutat: des d’aquarel·les, gravats i il·lustracions dels segles xviii i xix fins a fotografies, postals i nombroses instantànies actuals, que constaten l’enorme reclam que l’antiga Pompeia va exercir en la formació cultural del viatger de l’època.

Visió de Pompeia pels germans Faust i Felice Niccolini en el segle XIX.

Et convidem a una de les cases més impressionants de Pompeia: la Vil·la dels Misteris.

Endinsa’t en este ampli recinte pel camí original i admira l’esplendor dels temps passats.

En aquella època, Pompeia era un dels grans epicentres del vi al món i moltes d’estes grans vil·les eren els centres de producció.

A la cuina es trobava un dels focs domèstics o focus (origen de la paraula llar), sempre a punt per a la preparació dels aliments, així com el sistema de la caldera, que escalfava l’aigua i climatitzava les estances de bany, lavabo i descans.

Només una minoria social disposava de banys propis a casa. En estos espais es desenvolupaven activitats dedicades a l’esplai de l’esperit a través de la conversa, la lectura i la cura del cos.

El santuari domèstic era el lloc sagrat de la casa on es pregava i es feien ofrenes als déus. Era fonamental que la llar mantinguera una relació harmoniosa amb estes divinitats, encarregades de protegir i vetlar per la família i la casa.

Recomanacions de seguretat per al Metavers

Estàs a punt d’entrar en una experiència de realitat virtual. 

Cal tenir present que les imatges i els entorns virtuals que veuràs no existixen, per tant, no intentes recolzar-t’hi. 

És una experiència de moviment lliure, interactiva i col·lectiva, que et convida a passejar per l’interior d’una vil·la de Pompeia. 

Per motius de seguretat, és important que pares atenció a les recomanacions següents: 

  • No travesses els límits de l’experiència virtual (parets, columnes, murs ni finestres).
  • No córregues, no saltes ni espentes ningú.
  • Si et mareges o experimentes una pèrdua d’equilibri, alça la mà perquè el personal et puga atendre.
  • Si es produïx qualsevol incidència tècnica amb les ulleres de realitat virtual (la imatge es torna negra o es congela, o l’escenari virtual vibra o es mou massa de pressa), alça la mà perquè el personal et puga assistir.
  • Els infants menors de dotze anys han d’anar acompanyats d’un adult i agafats de la mà en tot moment. 
  • Resta en silenci durant tota l’experiència. 
  • Seguix sempre les indicacions del nostre personal. Com que es tracta d’un recorregut, disposes de huit minuts per fer-lo. Per favor, seguix les instruccions de l’àudio del vídeo.

 

TAKE M1 / Sala 1 / Camí d’entrada a la vil·la

Benvinguts a la meua vil·la. Soc Licínia, esposa de Marc.
Pertanyem a una família poderosa que vivia a Pompeia. Vine amb mi i descobreix els secrets que amaga la nostra casa.

Segueix-me fins als cellers, una de les zones més importants de l’activitat productiva de la finca.

TAKE M2 / Sala 2 / Cellers

Ens trobem als cellers excavats al soterrani de l’anomenada Pars Fructuaria. Enormes bótes de fusta i gerres de ceràmica serveixen per a emmagatzemar la beguda preferida del déu Bacus.

Ara acompanya’m fins a la cuina.

TAKE M3 / Sala 3 / Cuina

Al costat dels fogons descobrim la cuina, una de les estances amb més vitalitat de la vil·la. Els esclaus hi treballen nit i dia perquè tot estiga sempre a punt.

Ara, camina cap a les termes, una de les meues àrees preferides de la Pars Urbana, la zona privada de la casa.

TAKE M4 / Sala 4 / Termes

Després d’una jornada dedicada a l’administració dels conreus i de la ramaderia de la vil·la, acostumem a vindre a les termes per recuperar forces, alternant agradables banys d’aigua calenta i freda.

Vine amb mi a l’exterior, al peristil de la casa.

TAKE M5 (doble) / Sala 5 / Peristil

Ens trobem al cor de la vil·la, el peristil: el pati interior enjardinat on la natura on la natura ocupa un lloc privilegiat, representada per l’aigua, les plantes i els animals, sempre envoltats de luxoses columnes i acolorides decoracions.

És el moment del recolliment. Vine amb i fins a l’última estança, el temple de la casa.

TAKE M6 (doble) / Sala 6 / Temple

Ací és on recordem els nostres avantpassats i adrecem les nostres pregàries als déus Lars, protectors de la nostra llar.

Ho has sentit? Potser és el presagi d’alguna cosa terrible. Sent l’alé de Neptú, déu dels terratrémols. Sent la fúria de Vulcà, déu del foc. Fuig! Encara hi ets a temps! Corre cap a la badia! Salva’t!

3