Ja a la venda ELS ÚLTIMS DIES DE POMPEIA. 15% de descompte exclusiu per a nous subscriptors fins al 10/09

EL MAPA SECRET DE BOMBAS GENS

Com funciona?

  1. Recorre l’espai seguint l’ordre de les parades numerades en el mapa.
  2. Selecciona cada parada en el menú següent: llig, observa i completa el repte.
  3. En acabar el recorregut, respon el qüestionari digital i queda entre els tres primers per a guanyar premis.

Estàs a punt de viatjar en el temps.

El 1930 Carlos Gens va encarregar construir aquesta fàbrica de bombes hidràuliques. A la Guerra Civil la fàbrica va passar a produir granades. Després va tancar, la van ocupar, hi va haver un incendi… i quasi desapareix.  Davall dels teus peus hi ha un celler de vi del segle XV. En algun racó, un refugi antiaeri. I per tot arreu, les empremtes dels obrers que hi van treballar. 

 

Fixa’t en aquestes tres fotografies. El mateix edifici, tres moments molt distints de la seua història.

Aquesta façana conta un secret. El veus?

L’arquitecte Cayetano Borso di Carminati va dissenyar cada detall amb un propòsit: els coronaments dels pilars, el timpà de l’entrada, la reixa… Totes eixes formes que brollen i es corben representen aigua en moviment.  No és decoració. És una manera de dir sense paraules què es fabricava ací dins: bombes hidràuliques per a dur aigua als camps.

Aquest disseny ja l’has vist abans. On?

Ací vivien l’apoderat i el vigilant de la fàbrica amb les seues famílies. Dos habitatges independents, un per planta, amb bany dins, cosa poc habitual als anys 30.

El més cridaner és la reixa de l’entrada. El seu motiu central representa una font de la qual brolla l’aigua: el símbol perfecte per a una fàbrica de bombes hidràuliques.

Eixe disseny va agradar tant que dècades després va ser triat com a inspiració per al logotip actual de Bombas Gens Centre d’Arts Digitals.

Abans d’entrar, tot passava per ací.

La plataforma de ferro que veus al terra és una bàscula de camions. Sobre ella es pesaven els carros carregats de ferro i ferralla abans d’entrar a la fàbrica.  Sense aquest control de pes, la producció no podia organitzar-se. Era discreta, però imprescindible.  Durant la rehabilitació es va conservar en el seu lloc original.

Estàs en l’aparador de la fàbrica.

Este espai era la sala d’exposició de Bombas GEYDA. Ací s’exhibien davant dels clients les bombes, vàlvules i capçals ja acabats.

Però els clients no sols veien les peces. Els responsables de la fàbrica havien preparat alguna cosa més per a impressionar-los: les peces es mostraven davant d’un teló pintat, un efecte teatral acuradament calculat.

El màrqueting existia abans de tenir nom.

Fotografia del catàleg de la fàbrica. Arxiu Gràfic de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport.

Sembla nou, però va començar fa més de 500 anys.

El 2016, durant la rehabilitació de l’edifici, els arqueòlegs van trobar alguna cosa inesperada sota terra: centenars de fragments de rajoles ceràmiques d’una època molt anterior a la fàbrica. Les rajoles que veus ara estan inspirades en les originals: decorades en blau sobre blanc amb un disseny de fa més de 500 anys. Són una pista. Més avant en el recorregut trobaràs d’on venen i a qui pertanyien.

Rajoles de Manises, segles XV–XVI. Trobades durant l’excavació arqueològica de 2016.

El secret darrere del nom.

El panell de rajoles que veus és un dels elements originals de la fàbrica. Està compost per peces ceràmiques amb la marca de l’empresa en blau cobalt. El més especial: no estava encastat en la paret. Anava subjecte amb un bastidor de fusta i perfils metàl·lics, quasi com un quadre. Per això va poder desmuntar-se, restaurar-se i conservar-se.

 

El nom comercial de les bombes “GEYDA” és un acrònim format amb les primeres lletres dels cognoms dels dos socis que van fundar la fàbrica: Carlos GEns i Alfredo Young DAlli.

Estat inicial abans de la seua intervenció. Foto: Cercle Obert.
Panell publicitari de Bombas GEYDA en la seua ubicació original.

Ací es treballava amb foc.

Aquests dos forns, anomenats cubilots, eren el cor de la fàbrica. En el seu interior, el ferro s’escalfava a més de 1.500 ºC fins a quedar líquid. Eixe metall fos s’abocava en motles i prenia la forma de les peces de les bombes.  S’alimentaven de carbó de coc, que pujava per un muntacàrregues. Quan el metall estava llest, els treballadors el «sangnaven» per l’obertura inferior.  Avui són patrimoni. Abans eren el soroll i el foc de la fàbrica.

Imatges del treball de fosa a l’interior de la fàbrica. Dècada 1940-1950. Col·lecció Ángel Mompó.

Imagina que sona una sirena.

Durant la Guerra Civil, els forns van deixar de fabricar bombes de reg i van començar a fer granades de morter. Això va convertir Bombas Gens en objectiu militar.  Per a protegir els treballadors es va construir aquest refugi entre 1937 i 1938. Té una profunditat de 5,21 metres, parets de formigó de fins a 2,30 metres de gruix i accessos en zig-zag per a frenar l’ona expansiva.  Durant les obres de rehabilitació van aparéixer una granada buida i 6 projectils. Van haver de vindre els TEDAX a retirar-los.

Fotografies: Paloma Berrocal Ruiz.

Les parets guarden més d’una veu.

Els rètols que veus —«No fumar», «No escopir»— van ser pintats amb blauet per a mantindre l’ordre mentre els treballadors esperaven que passara el perill. Si els mires amb atenció, veuràs que davall n’apareixen altres de més antics, escrits amb carbó.

Quan va acabar la guerra, el refugi es va convertir en un magatzem de carbó. Les parets es van omplir de sutge i, dècades després, durant la restauració es van netejar amb gomes d’esborrar Milán.

Neteja amb l’ús de gomes de pa per a eliminar l’estrat de sutge.

Cap bomba eixia sense passar l’examen.

Abans de comercialitzar-se, cada bomba i cada vàlvula havia de superar una prova final en aquest pou. Té més de 5 metres de profunditat, parets de maó i conserva encara restes de la maquinària original.  Avui està tapat amb una planxa, però continua intacte.  Aquest control de qualitat era la garantia que les bombes funcionarien quan arribaren als camps d’horta que havien de regar.

 

Vistes del pou de proves de la fàbrica amb els accessoris conservats en el seu interior. Fotografia: Paloma Berrocal Ruiz.
Vistes del pou de proves de la fàbrica amb els accessoris conservats en el seu interior. Fotografia: Paloma Berrocal Ruiz.

Para! Mira on xafes.

Molt abans de la fàbrica, ací hi havia una alqueria. I sota terra, un celler on es feia i guardava vi fa més de 500 anys. 

En aquella època el vi s’elaborava xafant el raïm en el cup (la bassa circular que tens davant). El most queia per gravetat fins a les gerres de ceràmica que reposaven en els bancs d’esta sala, on fermentava i es conservava gràcies a la temperatura constant sota terra.

El celler mesura més de 12 metres de longitud, està excavat a 3 metres de profunditat i conserva una gran gerra de ceràmica restaurada.

Recordes les rajoles de l’entrada? Ací està el seu origen.

Amb el pas del temps, l’alqueria es va convertir en un habitatge senyorial. Els sòls del pis superior es van cobrir amb estes rajoles decoratives de Manises. Tot un luxe per a l’època! Si recordes, són exactament els mateixos dissenys que vas poder veure en les rajoles de l’inici de la visita. 

A finals del segle XVII el celler va deixar d’utilitzar-se per al vi i el pis superior va ser enderrocat. Les seues runes —rajoles incloses— es van tirar al fons del celler. Eixe enderrocament, sense saber-ho, va ser el que el va segellar i conservar durant segles, com una autèntica càpsula del temps.

Davant teu, el més antic de Bombas Gens.

Aquest bol de terrissa blava, anomenat Távach, va ser trobat junt als fonaments del cup. Amb més de 600 anys, ens indica que este va ser durant segles un espai domèstic: ací es vivia, es menjava i es bevia.

Des del segle XVIII i durant generacions, fins a la seua demolició, els propietaris i habitants d’esta alqueria van ser la família Comeig, tan influent en el barri de Marxalenes que una séquia portava el seu nom: el roll de Comeig.

L’Alqueria de Comeig ja no existeix: va ser demolida a principis dels anys 2000 per a urbanitzar el carrer Dr. Machí. Però gràcies a les restes d’aquest celler, avui podem conéixer la seua història.

Terrissa blava medieval, finals segle XIV – principis segle XV. Cedit per l’Ajuntament de València.
Reconstrucció generada amb IA.

Ací conflueixen tots els temps de Bombas Gens.

Este espai era el pati del darrere de la fàbrica, amb un anar i vindre de treballadors i materials. Avui és un jardí amb més de 100 espècies vegetals: un lloc per a respirar i assimilar tot el viscut.

L’obra de Cristina Iglesias són dos séquies de bronze fos amb formes que recorden arrels i fons de rius. Estan col·locades exactament on, fa segles, passava el roll de Comeig, la séquia que regava els camps de l’Alqueria.

El bronze remet als forns de fosa. Les séquies, a l’horta medieval. L’aigua, a les bombes hidràuliques. Tot connectat.

Has arribat al final!

 

T’ha agradat? Vols descobrir molt més? Compra la teua entrada per a la visita comentada en l’enllaç següent:

Av. de Burjassot, 54-56 46009 València